L'essència de la matèria: LEE JIN WOO

05/04/2019 | Actualitat

Això se m’acut en contemplar l’obra de Lee Jin Woo (Seül, 1959), el procés creatiu revela una relació entre el pensar i l’expressió sensible a la qual aquest dóna lloc mitjançant un llenguatge propi i personal, concebut com a sistema de comunicació que es reprodueix expansivament del jo a tot el que està fora de mi. L’artista sembla abordar la revelació de la qual certes formes sensibles poden ser portadores, quan es produeixen entenent la creació associada a la pràctica artística d’una poiesis que posa en valor la intencionalitat subjacent en les categories estètiques corresponents. Abans de procedir a la transició del que és immaterial a la materialitat que caracteritza les formes sensibles s’imposa per a ell una reflexió, que acumula imatges a la deriva alhora que les selecciona abans de convertir-les en figures del llenguatge.

Lee Jin Woo es posiciona en un abans que res existeixi, aquest buit que ell explora remuntant-se fins als seus orígens, posant en pràctica la creació com un dir abans del dir, per accedir a aquest buit en el qual l’artista se situa per a un fer sense estar condicionat per allò superflu de la immediatesa. D’acord amb el que ens dóna a veure, no es pot simplement mirar, cal deixar-se envair per les formes que contenen en si mateixes el seu propi referent i contemplar aquestes superfícies poroses, gairebé volcàniques, com a producte d’antigues erupcions de lava a altes temperatures , habitades per una vegetació que el temps i la intempèrie han mineralitzat. Del fet del seu envelliment forçós, les denses irregularitats del terreny ens obliguen a aturar el temps per poder penetrar i travessar-fins arribar al lloc on es troba aquest principi d’ésser. Així, la concentració prèvia de matèria per part de l’artista, sobre un paper que fa de mur separador entre allò real i el que encara no arriba a ser, es proposa com el principi d’un món i d’un haver que no es coneix fins que adopta forma.

És per això que les seves obres són paisatges originaris, però també paisatges que s’anticipen a la fi del món, com si el seu autor s’identifiqués amb un arqueòleg del temps, del principi a la fi de l’existència, capaç d’inferir d’imatges oníriques del que hi va haver abans de la formació de la matèria i del que queda després de milions d’anys després del seu desgast i conseqüent destrucció. La representació d’aquestes figures es planteja sobre la base d’un fet que intervé a manera d’iniciació per a emprendre la formació física del món. La representació del buit s’intueix en el procés que l’artista reprodueix començant pel suport, que en aquest cas és el paper Hanji, típicament coreà, la resistència del qual ell posa a prova sumant capes fins a aconseguir una superfície que pot suportar les inclemències d’un temps hostil i l’adversitat a la vora de l’abisme. Sobre aquestes superfícies que endureix impregnant de carbó una vegada i una altra deixa que el buit es doni forma a si mateix sense desvincular-se de la força del temps, com revela el pas de les estacions en l’imaginari que processa la seva mateixa actitud davant el que dota d’ existència. Amb un raspall metàl·lic, en substitució del pinzell, repassa fins a l’extenuació cada capa de carbó sobre el bloc de paper prèviament premsat, i la compacta per donar una impenetrable opacitat a la superfície resultant. Les alteracions en els relleus que arriben a crear-se, com si aquests sorgissin per si mateixos, es presten a la creació de paisatges foscos que recorden boscos cremats i la bellesa del sinistre en el doble sentit que invoca el seu esment. La solitud i la mort. Transportats a aquest no-lloc, sentim el rebuig i l’atracció que simultàniament s’experimenta davant el llindar on s’uneixen el bell i la seva negació, fomentant el relativisme de les categories estètiques que no poden deixar de relacionar-se malgrat la seva oposició aparent, per no existir separadament.

Fi del món entès com un principi, com a possibilitat d’un arribar a ser: l’artista imagina la foscor de l’origen identificant amb un tret, el no-res i la seva representació sensible per facilitar la seva percepció. Aquests paisatges gairebé monocroms, de vegades borrosos i erosionats, són formes del buit que l’artista diposita sobre una superfície absent fins que ell la produeix per fer-les visibles, encara que això sembli una contradicció en si mateixa, en la mesura que aquell és irrepresentable com el infinit o com la bellesa. Venim del no-res i anem a la Res. La relació entre l’ésser i el no ser, com la vida i la mort de totes les coses, és constitutiva del propi ésser, que integra la seva negació en la mateixa afirmació de l’existir. La representació del no-res i el buit troba en els paisatges d’aquest artista un lloc innombrable, en el qual es fa perceptible la no determinació. El No-Res està en l’ésser mateix, perquè la seva existència no es pot dissociar del no-ser, de la mateixa manera que la indeterminació és la possibilitat permanent de la determinació i l’esdevenir d’una alteritat específica, i per tant sensible.

La contemplació d’aquests paisatges foscos i impenetrables de Lee Jin Woo fomenta la meditació filosòfica sobre el principi i la fi del món i de l’ésser o Dasein i el no-res com a constitutiva de l’ésser mateix, la universalitat abasta tot el que existeix. El no-res és la possibilitat de l’ésser. Ser per al món és ser per a la Res (Sein zum Ende und Sein zum Nichts) i ser per a la mort (Sein zum Tode). Entre els existencialismes en occident, de Schopenhauer a Nietzsche, o de Sartre a Cioran, i les religions i tradicions filosòfiques orientals com el budisme, l’hinduisme – “el camí etern” – el jainisme, el sikhisme i el taoisme, es donen múltiples connexions fent indissociable la història global del pensament. Les prescripcions que es deriven en termes generals dels sistemes de pensament respectius assumeixen l’existència d’un principi identificat amb el buit o el no-res com a origen i fi del món. És així com en certa manera, Sartre uneix Ser i Temps, considerant que la universalitat de l’ésser és alterada per les formes del temps per a existir i mostrar-se, fent-se presents a la percepció sensible, sense que aquell deixi de representar la unitat d’un Tot incommensurable , sense principi ni fi.

Treballant manualment cada superfície, com si es tractés de construccions metafísiques, Lee Jin Woo es disposa a aquest preguntar incessant pel principi del món, que s’associa a la seva concepció. No facilita en cap cas les respostes a aquest ni a d’altres enigmes, però ens aproxima a una visió interior del món que no cedeix a la immediatesa. Abans d’emprendre l’elaboració d’una obra, tracta de concebre i organitzar formes del pensar per a continuació dotar-les d’una materialitat, la complexitat emana de les seves rizomes. Després de superposar i premsar les capes de paper Hanji, per obtenir un suport resistent a l’asfaltat que sembra sobre la manera de pintura, com una matèria orgànica amb vida pròpia, susceptible de transformar-se i expandir-se aleatòriament, l’artista inaugura un procés que simbòlicament invoca el desbrossament , la demolició, la remoció, l’estesa de cada capa de carbó i materials afins, la humectació i la compactació fins a aconseguir el perfilat i acabat de talussos i l’explanació sobre la qual s’assenta el ferm de cada terraplè. Com si es tractés d’imitar els moviments que precedeixen a l’origen de l’univers, posa ordre en el caos introduint la noció de límit per donar forma a allò informe, igual que imaginem el món abans que fos món i després del cataclisme còsmic en el que van intervenir l’impacte constant d’asteroides contra la terra i la lluna. Cada vegada que emprèn el procés esmentat, Lee Jin Woo recorre totes les seves fases incloent les voladures, l’enderroc i la posterior construcció de les superfícies, sobre el forat negre coincident amb la imatge que ens fem del buit. La gran explosió coneguda com el Bing Bang que dóna lloc a l’origen de l’univers, en constant expansió segons les lleis de la física, es reprodueix en la creació, tal com entén l’artista l’exercici professional de la seva vocació.

El temps i l’espai per a l’astrofísica moderna tenen un origen finit que es calcula en 13.800 milions d’anys, que seria l’edat de l’univers, i l’artista sembla replicar aquesta expansió que s’atribueix a l’etapa en què es van formar els àtoms i les núvols gegants d’aquests elements simples, que després van donar lloc a les estrelles i a les galàxies a causa dels camps de gravitació que sorgeixen paral·lelament. D’aquesta manera, l’artista aplica perseverant el carbó sobre el suport indicat, com si es tractés de capes asfàltiques que se superposen sense corregir les rugositats del terreny, ja que són l’acabat mateix, quan la seva intenció és la representació de paisatges imaginaris, que només existeixen en viatjar del pensar l’existir, i de l’ésser per a si en ser món. En un altre ordre de coses, el resultat recorda la força de l’expressió que identifica el Tao amb el camí, identificat també amb la via o flux constant de l’ésser al no ser, per poder arribar a ser de nou; i per tant amb el canvi, tal com es manifesta en l’ordre natural com a origen i fi de tot el que existeix. A cadascun dels paisatges acabats es pot escoltar el silenci tel·lúric que pobla aquestes construccions nocturnes on es representa una reflexió intemporal sobre l’ésser i el existir, i la circularitat que uneix el principi i la fi de totes les coses.

L’estratificació d’aquestes pintures bidimensionals i gairebé tridimensionals, tan poc convencionals, absorbeix substancialment somnis, records i vivències d’una vida o de moltes vides, de manera que les successives construccions esdevenen gairebé llibres de relats visuals, en els quals res es fa explícit, però en els quals es força a l’espectador o el lector a recollir dades de la informació que contenen les formes que es creen arran dels materials emprats i del sistema de treball mitjançant el qual l’artista revela lentament la intenció que transcendeix totes les seves creacions. Lee Jin Wo va estudiar Belles Arts a la Universitat de Sejong (Corea) el 1983 i a la Universitat de París VIII el 1986. Actualment, té el seu estudi a París, des d’on viatja periòdicament a Seül en els últims anys. La seva obra està present a importants col·leccions de tot el món, amb exposicions individuals a França, Regne Unit, Estats Units, Corea del Sud, la Xina i el Japó. Michel Soskine l’ha descobert al públic espanyol amb aquesta exposició que no pot passar desapercebuda, per l’interès que suscita l’obra d’aquest artista, fins ara un desconegut al nostre país.